 | | |
| | |
|
Spaces home  Visions d'un sindicalist...PhotosProfileFriendsMore |  Tools   |
Visions d'un sindicalistaBloc personal d'en Roger Malló, en el qual parlaré de tot allò que m'amoina, m'interessa o m'agrada.
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
This friends list is empty.
Gràcies per haver visitat el meu llibre de visites! Relació dels blogs i pàgines d'internet que consulto habitualment
Relació de temes i matèries que m'interessen.
Relació de la música que m'agrada i que escolto sovint.
Relació de les pel·lícules que m'han agradat i què no em faria res tornar a veure
|
L'error de Convergència, la virtut del PSC! Crec sincerament que Convergència i Unió (CiU) té un problema greu: no ha acabat d'assumir que ja no és al govern. M'explicaré. Massa sovint es deixa enganyar per l'estratègia dissenyada pel govern tripartit -especialment per la secció regional del PSOE- d’apel·lar als grans acords "nacionals" per esquivar el que, simplement, és incapacitat del propi José Montilla i dels seus socis.Es pot estar d'acord o no amb el que CiU feia quan governava. Es pot estar d'acord o no amb la decisió de Jordi Pujol -i per extensió de CiU- d'apostar sempre per l'estabilitat econòmica i institucional d'Espanya. Es pot estar d'acord o no amb els pactes que CiU va establir al llarg dels seus 23 anys de govern -sobretot amb el PSOE-. El que no pot negar-se és que els governs de Jordi Pujol governaven, manaven, imposaven... i no només quan tenien majoria absoluta. Voldria recordar, en aquest sentit, que només durant dos mandats -de 1984 a 1992- CiU va governar amb majoria absoluta. Si durant els 15 anys que no va tenir majoria absoluta, hagués hagut de recórrer constantment a l'estratègia de "pactes nacionals", algú em podria dir quantes lleis, decrets o normes haguessin entrat en vigor? El que em sembla evident és que governar implica un exercici constant de negociació amb el conjunt de forces parlamentàries, i amb les institucions incloses en el marc institucional corresponent. La política catalana, per causa de la submissió política a un marc aliè -l'espanyol-, és més complexa que la de qualsevol estat independent del món. I alhora que complexa és més rica a l'hora d'establir complicitats, ja que aquestes no s'han de limitar a l'àmbit natural d'actuació política -la nació-, sinó que s'han de fer extensives al conjunt de l'Estat. És indubtable, doncs, que Jordi Pujol era un polític immens, capaç de dotar de significació nacional una institució -la Generalitat- que, a ulls de qualsevol politòleg "normal", no passaria de ser una institució regional, entesa en el sentit europeu del terme.
Aquest fet segurament és el que diferencia la figura de Jordi Pujol de la dels seus successors, Paqual Maragall i José Montilla, la mediocritat del quals -especialment del darrer- enalteix la seva figura per sobre, fins i tot, del que seria desitjable i normal. Possiblement la "capacitat política" és el que converteix el President Jordi Pujol en un animal polític de pes, i al President José Montilla en un simple i gris "gestor". Per això mateix resulta incomprensible aquesta voluntat constant, de la renovada Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), de voler salvar els mobles al govern tripartit. N'hem vist exemples constants aquests darrers anys. Quan els socis que conformen ambdós tripartits discrepaven entre si, els socis majoritaris sempre tenien a mà la "responsabilitat" de CiU per ajudar-los a superar els mals tràngols. En resum, que CiU sempre acudeix cuita corrent a presentar-se davant de l'opinió pública com l'element clau que permet que el país continuí avançant, mentre que presenta al tripartit com un desori i una casa de barrets, mal avinguda. Però no s'adonen que l'únic que fan és fer-los la feina bruta als socialistes? I no només això, és clar, perquè de retruc reforcen el discurs dels satèl·lits dels socialistes -ERC i ICV- que si ells no fossin al govern, la "sociovergència" seria una realitat. Una mentida evident però que té una certa sortida mediàtica en una societat necessitada, pel que es veu, de conspiracions i paranoies. Una societat immadura incapaç d'exigir als seus polítics que passin comptes de les seves actuacions. A sobre les llumeneres de CiU deuen creure's que amb això aconsegueixen futurs rèdits electorals. Angelets!
Senyors de Convergència, el PSC, ERC i ICV sumen 72 escons d'un total de 135. En conseqüència el que han de fer és negociar, pactar... governar, en resum. En el cas del finançament, això de la unitat és una entelèquia dels socialistes per esquivar la seva responsabilitat. Jo entendria perfectament que CiU es comprometés, amb el poble de Catalunya, no pas amb el tripartit, a no negociar amb el govern de Madrid. Això seria el correcte. El que és absurd és entrar en el joc del 3-1. Senyor Mas, només voldria fer-li una pregunta: Que hi guanya el país, en primer lloc, i CiU, finalment, en aquesta taula de 4 partits?
Si el tripartit és incapaç de garantir el compliment de l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i no pot aconseguir el finançament que s'hi contempla, que pleguin! Que es convoquin noves eleccions i que sigui el poble de Catalunya qui decideixi qui vol que la lideri. Si el Tribunal Constitucional tomba aspectes cabdals de l'Estatut, que el govern proposi les mesures que cregui adients per combatre la sentència. En qualsevol cas, que el govern governi. Mentre vostès estiguin pel mig, amb la seva voluntat de ser la "clau de volta", no passaran de ser actors de segona de la política nacional. Clau de volta, si senyor, però a l'oposició, pels segles dels segles, amén. Estar a l'oposició no és tant greu com sembla. Vostès hi han estat des del 2003, i han sabut sobreviure-hi millor del que molts es pensaven... i desitjaven. Estar a l'oposició no vol dir, lògicament, haver de fer una oposició dura, radical, brutal... com la que va fera el senyor Aznar durant l'últim mandat del "terrorista" Felipe González. Però estar a l'oposició significa, malgrat tot, assumir que s'és oposició, i això és el que vostès es neguen a acceptar. És possible que els faci por aquella frase atribuïda al "mafiós" Andreotti, què diu que el que realment desgasta és estar a l'oposició. Vindria a ser una derivació d'aquella altra frase feta que sentencia que el qui està al poder es beneficia del fet de ser-hi. Aquestes dues frases poden ser encertades, sempre i quan la situació econòmica i la institucional funcionin raonablement bé. A Catalunya, i la ciutadania cada cop ho percep més, cap de les dues situacions funcionen ni hi ha previsions que comencin a funcionar bé, ans al contrari, tot indica que tendirà a pitjor. Així doncs, assumeixin definitivament que són oposició, i més ràpidament aconseguiran tornar a dirigir el país. Les estratègies del PSOE són dolentes... el problema és que les dels convergents són pitjors!   Espanyols: Muts i a la gàbia!
Gasol: gasòfia espanyola!
Doncs bé, fins avui he sigut fidel escrupulosament amb el meu compromís individual. La llàstima, no obstant, és que al final he caigut en la temptació -com a bon drogadicte que sóc- i he pecat. No tinc excusa, perquè ho he fet amb plena consciència. M'he llevat a 2/4 de 7 del matí, pensant que l'esdeveniment esportiu que volia veure el fèien a aquella hora. Doncs no, resulta que finalment el fèien dues hores més tard: a 2/4 de 9. Paciència i a esperar fins aleshores. Ha valgut la pena, tot s'ha de dir. Com ja haureu pogut endevinar, m'esperava per veure com la selecció de bàsquet dels Estats Units d'Amèrica (USA) s'enfrontava a la selecció d'Espanya. El millor de tot plegat ha estat el resultat, i la forma com s'ha produït: 118 a 107. No cal dir que els comentaris de la televisió "pueblerina" TVE -i pretenen passar per cosmopolites- eren antològics. S'han passat bona part del partit parlant del bé què ho fèien els seus, per a continuació parlar que els àrbitres anaven a favor dels Estats Units, i finalment afirmar que els guanyadors morals eren ells. Si, si, Fernando Romay, tens tota la raó del món, però finalment només t'has pogut menjar la merda de la plata. Es pot ser més tonto? Però el plaer final de tot plegat han estat tres imatges: La primera, veure com Kobe Bryant feia callar bona part de la púrria que hi havia a les grades, després de clavar un triple, que enfonsava les darreres esperances dels amics de les cabres i del julivert; la segona quan el mateix jugador es picava el cor i exhibia la samarreta dels Estatts Units, en senyal d'homenatge al seu país (el millor del món); i la tercera ha estat veure com la de-PAU-perada del Baix Llobregat tornava a perdre un nou títol, després de deixar escapar l'anell de la NBA.
Per mi, patriota espanyol repulsiu, ja pots tornar-te'n al barri de quinquis on vas formar-te (a la ciutat cooperativa de Sant Boi de Llobregat), i anar exhaltant el teu patriotisme per tots els porus de la teva pell. Som uns quants els que ens alegrem de les teves derrotes. Ja pots anar a proclamar el teu orgull de ser espanyol entre el teu veinat... segur que entre "pepinos", morralla, Seats tunejats, "rojigualdas" con torito, Yesikas i Yenifers, marujas amb batí i altres "espècies" similars, t'hi trobes ben a gust. També podries anar-ho a proclamar al Zoològic... i tancar-te en alguna gàbia; seria fantàstic exhibir-te allí... per exemple per substituir al Floquet de Neu. Tu i el teu espanyolisme "quillo" sou més rars que el pobre Floquet. Ell, com a mínim, no sabia el què es feia. Pagaria l'entrada i tot, gasòfia!!
S.O.S. de la Intersindical-CSC a E.R.C.: más madera, más madera!!
[youtube=http://es.youtube.com/watch?v=ixIUXyQKGpI] divendres, 8 d'agost de 2008 S. PÉREZ. Barcelona Pel portaveu de la comissió executiva de CCOO, l'arbitrarietat en la concessió de subvencions no és exclusiva de la secretaria de Joventut del govern català, perquè «es dóna en altres àrees de la Generalitat i administracions», però sí que és un bon exemple, explica Garcia Biel. En l'informe que van fer públic ahir, Acció Jove mostra com els sindicats reben tractes diferenciats. Així, CCOO rep 2,08 euros per delegat –en té 25.6244–, 2,78 euros en el cas de la UGT i 135,40 pel que fa a la Intersindical-CSC, amb 233 delegats. En l'informe, que ja s'ha enviat a la secretaria de Joventut, els diferents grups parlamentaris i el Consell Nacional de la Joventut (CNJC), també es fa una anàlisi de les subvencions que s'han concedit des de la secretaria de Joventut entre els anys 2006 i el 2007. «La situació discriminatòria tendeix a agreujar-se amb el temps», assegurava el coordinador d'Acció Jove. Querol afegia també que amb l'estudi també es posa de manifest que «no hi ha cap correspondència entre les bases reguladores de les convocatòries i la quantitat econòmica aprovada per a cada projecte». Acció Jove-Joves de CCOO espera a partir d'ara poder començar a treballar amb el Consell Nacional de la Joventut per «buscar complicitats i fer un front comú». Reclama «una revisió del finançament que permeti corregir el comportament discriminatori» i recupera la proposta que el 2005 ja va presentar per a la regulació de les relacions entre les entitats i les administracions i que ha d'estar basada, diuen, en la transparència. Aquesta proposta fins ara no ha tingut una resposta política. Ahir, la secretaria de Joventut de la Generalitat, el responsable de la qual és Eugeni Villalbí, no va fer declaracions sobre l'informe presentat pel sindicat. Aquest nom, el d'Eugeni Villalbí, m'ha permès evocar bones èpoques, quan jo era responsable a la Intersindical-CSC. I quan dirigia la Secretaria d'Eleccions Sindicals i Negociació Col·lectiva, aquest company, l'apreciat Eugeni Villalbí, era afiliat a l'Espai Jove. M'agradaria saber si en el moment en que va ser nomenat Responsable de la Secretaria de Joventut, i fins avui, aquest vailet encara és afiliat al genuí "sindicat nacional i de classe", perquè si així fos es confirmaria allò que el company Ferran Casas sempre s'havia proposat: que des de l'Espai Jove s'aconseguissin subvencions a dojo. En qualsevol cas, felicitats a l'amic Ferran, i al nou Secretariat -per extensió- per haver aconseguit tres objectius en un: dependre econòmicament de l'Administració Pública, alhora ser independent, i a més presentar-se com a sindicat "alternatiu". Crec que ningú, abans que vosaltres, havia aconseguit la quadratura del cercle. Sou uns cracks!
Per als qui us quedi un bri de dignitat, o sia, per als que ja no sou afiliats a la Interindical-CSC, us poso aquest enllaç amb l'informe d'Acció Jove (les joventuts de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya), perquè pugeu delectar-vos amb la seva lectura. Fa caure la cara de vergonya... als qui encara els en quedi una mica, és clar!!
Saura: extingeix-te!!Parlar de política aquest dies és un exercici de virtuosisme que no sóc capaç de fer. Si entenem el virtuosisme tal i com el defineix la Gran Enciclopèdia Catalana ("habilitat extraordinària en la tècnica d'un art"), és impossible fer-ho. Jo em puc considerar hàbil -potser no extraordinàriament, però si una miqueta- en l'art de l'opinió política... El problema no obstant no és meu. És que se'm fa impossible opinar de política nacional, quan el que fan els nostres dirigents del Tripi-2 -quin gran nom per una pel·lícula de terror- ni és política ni és res que se li assembli.Podria parlar, potser, de Juràssic Park, i del món prehistòric, perquè a Catalunya hem descobert que la fantasia d'Steven Spielberg s'ha fet real: som l'únic país del món on hem sigut capaços de fer renèixer els dinosaures, i a més els hem col·locat de Consellers i assessors.
Catalunya sempre ha estat terra de prodigis, però darrerament ens estem superant. Estem arribant a extrems que ni el més embogit director de ciència ficció s'hauria atrevit a concebre. Algú creu que l'Ed Wood -el pitjor director de cinema del món- hauria estat capaç d'inventar un personatge tant monstruós, patètic i sinistre, com en Joan Saura? Com que no vull violar la meva intel·ligència, no puc parlar d'aquest personatge de forma seriosa. Espero i desitjo la seva "extinció" i la dels pocs "saurisquis" que el segueixen... pel bé del nostre estimat planeta Terra, Catalunya inclosa. Per cert, llegiu-vos, si voleu, la definició que la Wikipèdia fa de la família dels "sauropodomorfs". És per morir-se de riure.
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
Profile
Blog
Guestbook
Photos
Lists
Music
Friends
Files
